Elias Rogent: ciutat i arquitectura. L'edifici del Seminari Conciliar
La ciutat
El progressiu i intens procés d’industrialització que experimentà Barcelona al llarg de tot el segle XIX fou un factor clau en la definició de l’urbanisme modern de la ciutat.
El nucli antic que es desenvolupava encara dins el recinte emmurallat medieval es va anar omplint de fàbriques, moltes de les quals ocupaven els grans solars de convents que quedaven lliures a conseqüència del procés de desamortització eclesiàstica.
Aviat, però, aquest espai intra-muralles va quedar petit i es va fer necessari instal·lar nous establiments industrials fora del recinte antic, concretament als pobles agrícoles del pla de Barcelona (Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu), els quals van conèixer un creixement important per efectes de la urbanització (habitatges obrers) desenvolupada al voltant de les fàbriques. A final del segle XIX aquestes viles, amb una població tan important com la de la mateixa ciutat, van quedar integrades a aquesta.
Al llarg del segle XIX, es promocionaren intervencions de reforma al nucli antic: s’obriren carrers nous (carrer de Jaume I, carrer de Ferran, carrer de la Princesa), es crearen places (plaça Reial), es construïren mercats (Concepció, Boqueria, Born), la Ciutadella era enderrocada el 1869 i convertida en parc, on tindria lloc l’Exposició Universal de 1888.
Les reivindicacions populars així com les necessitats expansives de la ciutat van empènyer el govern central, de caràcter progressista, a autoritzar l’enderrocament de les muralles l’any 1854. A partir de llavors la ciutat organitzaria un eixample entre el nucli antic i els pobles del pla a partir de les propostes, posteriorment modificades, d’Ildefons Cerdà.
De mica en mica la burgesia va anar aixecant les seves residències en aquesta “ciutat nova”, potenciant el caràcter residencial d’elit dels carrers propers al passeig de Gràcia. Amb el temps, l’Eixample aniria acollint equipaments per a usos diversos (la Universitat, el nou Seminari Conciliar, indústries familiars, com la Fàbrica Batlló), potenciaria el caràcter comercial d’alguns dels seus bulevards (rambla de Catalunya, passeig de Gràcia) i s’aniria expansionant cap a la dreta i l’esquerra del sector central.
Galeria d'imatges
Projectes per a la urbanització de l’Eixample de Barcelona
Amb l’objectiu d’urbanitzar la zona situada entre l’antiga ciutat i la vila de Gràcia, l’any 1859 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs basat en l’estudi topogràfic que Ildefons Cerdà havia realitzat el 1855. Malgrat que el projecte d’Antoni Rovira fou el guanyador, el govern central liberal d’O’Donnell encarregà a Cerdà l’elaboració d’un pla de reforma i eixample de la ciutat, que fou el que finalment es va dur a terme, amb sensibles modificacions.
El pla Cerdà preveia una xarxa ortogonal de carrers i illes de cases, formades per dos edificis laterals i jardins oberts a la zona central. La xarxa viària estava formada per carrers, d’amples dimensions i xamfrans de 45º, pensats per al trànsit, així com grans eixos viaris, disposats oblíquament.
L’igualitarisme i la racionalitat d’aquest pla es va veure superat per l’especulació del sòl, que va acabar densificant intensivament les illes de cases.
“Plano de la ciudad de Barcelona, pueblos circunvecinos y proyecto de ensanche” Josep Fontserè, 1859 / AHCB
“Proyecto de ensanche de la ciudad de Barcelona sobre la topografía de dicha ciudad y sus afueras”, versió 4 Miquel Garriga i Roca, 1857 / AHCB
“Plano del ensanche y mejora de la ciudad de Barcelona” Francesc Soler i Glòria, 1857 / AHCB
“Plano de la ciudad de Barcelona, pueblos circunvecinos y proyecto de ensanche” Josep Fontserè, 1859 / AHCB