Elias Rogent: ciutat i arquitectura. L'edifici del Seminari Conciliar
Les arts
El renaixement que experimentà la cultura catalana durant el segle XIX va tenir en el Romanticisme el factor clau per al seu desenvolupament. La valoració de l’individu i els sentiments, així com l’interès pel passat històric, especialment medieval, i les tradicions culturals van marcar el treball d’artistes romàntics catalans, com els pintors Lluís Rigalt o Joaquim Espalter, però sobretot escriptors, que cada vegada empraven més la llengua catalana a les seves obres.
​
El 1833 Bonaventura Carles Aribau va escriure a El Vapor, publicació d’influència indiscutible en el moviment romàntic català, la seva oda La Pàtria, primer poema romàntic en llengua catalana. La Pàtria és considerat com una de les primeres manifestacions de la Renaixença, moviment de ressorgiment de les lletres i la cultura catalanes, que tindrà com a fita literària i simbòlica més important la restauració del Jocs Florals, gràcies a escriptors com Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer o Manuel Milà i Fontanals. L’any 1877 fou premiat el poema èpic L’Atlàntida de Jacint Verdaguer.
​
Malgrat la forta empremta del Romanticisme, també altres moviments van tenir el seu moment en el panorama artístic català. El Realisme va trobar en Ramon Martí i Alsina i Joaquim Vayreda, paisatgista, dues de les seves figures més paradigmàtiques. Joan Ferrer i Miró conreà un realisme anecdotista, mentre que Marià Fortuny, d’obra molt personal, va aportar un orientalisme que es deixà sentir fins i tot en altres manifestacions artístiques del moment.
​
També l’escultura va viure un gran moment durant els anys de la Restauració, alhora que les arts gràfiques van conèixer una època de gran brillantor de la mà d’artistes com el polifacètic Apel·les Mestres.
Galeria d'imatges
LA PÀTRIA
Bonaventura Carles Aribau, 1833
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
​
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.