Professor, teòric, restaurador, historiador, i sobretot arquitecte. Aquesta mateixa heterogeneïtat també es fa palesa en la seva intensa i variada activitat com a arquitecte. Entre les seves obres trobem projectes de les més diverses tipologies i clients situats en qualsevol punt d’un ampli ventall sociològic. Trobem edificis de gran impacte arquitectònic i urbà o projectes més modestos de limitat efecte social.

​

Tot això dóna com a resultat una obra que, tot i compartir unes característiques comunes fruit del seu pensament, presenta una diversificació que respon a la idiosincràsia particular que té cada edifici i que, segons Rogent, és necessari saber expressar mitjançant les eines que ofereix l’arquitectura.

​

La seva intervenció en la urbanització de l’anomenat Barri del Palau, configurat després de l’enderroc de les restes de l’antic Palau Menor, és de gran importància. En aquest sector, delimitat pels carrers d’Avinyó, Gignàs, Ataülf, Templaris i Cervantes i construït al voltant de 1850, s’experimentaran per primer cop les tipologies d’edificis que després s’utilitzarien àmpliament en la construcció de l’Eixample.